Temps de confinament amb Annalisa Giocoli

Avui el nostre entrevistat en el cicle “Temps de confinament. Ciutat, habitatge i societat postcovid” és Annalisa Giocoli.

Annalisa és arquitecta urbanista. Des del 2005 treballa al Servei d’Urbanisme de la Àrea Metropolitana de Barcelona i des del 2014 en la redacció de el Pla Director Urbanístic metropolità com a responsable dels estudis i propostes sobre Infraestructura Verda. Anteriorment ha participat en la redacció de el Pla Especial de el Parc Agrari del Delta de Llobregat, així com en el projecte Línia Blava. Com a membre de l’associació Slow Food Barcelona col·labora amb diferents entitats per promoure polítiques alimentàries sostenibles a Barcelona i àrea metropolitana.

 

Quins dos aspectes prioritzaries canviar dels espais que habites (habitatge, ciutat, poble, …): mobilitat, espai de relació (comunitaris, carrers, etc.) , serveis de proximitat, presència de verd, infraestructures com internet o energia, tipologia comercial, recursos de proximitat, la participació ciutadana en qüestions urbanes, infrahabitatge, etc.? Què aporta més la reflexió provocada pel COVID-19 sobre les teves prioritats?

La dràstica reducció de la mobilitat durant el lockdown degut a la situació d’emergència covid-19 ens ha fet descobrir el valor de una ciutat sense cotxes, silenciosa, amb un aire net i transparent.

Va ser el moment quan, les persones que habitem entorns urbans amb més trànsit, vam desitjar de no tornar a la situació de “normalitat” amb cotxes privats circulant pels carrers. Aquesta experiència va capgirar totalment les prioritats que tenia sobre com s’havia de transformar la ciutat per uns entorns més habitables. Al meu entendre totes les qüestions que heu enunciat en la pregunta estan supeditades a la implementació d’una veritable mobilitat sostenible. És un tema estructural que podria resoldre totalment o en part la resta dels problemes de la ciutat partint dels que deriven del canvi global, augment de la temperatura i riscos naturals als que a la escala humana tenen més a veure amb la habitabilitat urbana com tenir més espais pacificats per la socialització, escurçar distàncies (també psicològiques) entre residència, llocs de treball i recursos de proximitat, augmentar el verd i la natura, tenir entorns més saludables per suplir situacions habitacionals més vulnerables.

 

Creus que seran possibles aquestes transformacions amb el postcovid? Se t’ocorre alguna acció concreta per dur-les a terme?

Abans de tot la reflexió és a escala de territori és necessari portar endavant una concreta estratègia per la potenciació del transport públic d’alta capacitat que connecta Barcelona amb el seu territori metropolità. Això significa fer més eficient la xarxa que ja tenim de trens regionals, no només amb la millora de la seva freqüència i velocitat si no també en pensar bé ens uns intercanviadors modals en origen i destí més integrats i accessibles des de la trama urbana.

A nivell de ciutat, de teixits urbans, trobo que les accions que està portant endavant l’ajuntament de Barcelona per reduir espai al cotxe, són valentes i oportunes. Això sí, per temes de pressupost encara tenen un caràcter provisional i una mica anecdòtic, el que diuen urbanisme tàctic representa un bon banc de prova per començar a implementar accions en una visió que hauria de ser més estructural i diria més ecosistèmica. Hem de tendir cap a una veritable xarxa continua d’espais cívics i verds. No es tracta tant de buscar un nou model de ciutat es tracta d’anar adaptant l’estructura urbana que tenim als fluxos que realment volem potenciar, els de les persones i els de la natura.

Pensem, per exemple l’Eixample, és una forma urbana que té la potencialitat de transformar-se i adaptar-se segons les necessitats del moment sense perdre la seva identitat. Doncs, és arribat el moment que l’Eixample es transformi de forma més estructural. Concretament, si pensem per exemple amb els xamfrans. Estem assistim a la seva gradual transformació en petites places, sobretot en correspondència a les escoles. Bé, diria que ja s’ha comprovat que aquestes transformacions funcionen i les necessitem, perquè doncs seguim malgastant diners amb uns mobiliaris urbans efímers quan es podria pensar ja en una unitat mínima de transformació? Creant un patró urbanístic que prevegi aquestes transformacions i que sigui suficientment flexible per adaptar-se a les diferents situacions.

Per altra banda, les superilles són una estratègia que pot ser bona a nivell local i en determinats àmbits per afavorir els serveis socio-ambientals més de proximitat, però, cal pensar-les dintre d’una estructura més ampla. El Pla del verd i de la biodiversitat del Barcelona preveu la implementació d’una xarxa verda en Barcelona que connecta espais verd urbans amb Collserola i les platges urbanes, el que es tracta és de donar-li continuïtat respecte al territori metropolità. Hem de parlar en termes d’infraestructura verda metropolitana. Els beneficis són claríssims, reconstruir la continuïtat del verd i per tant la funcionalitat ecològica ens permet afavorir la biodiversitat i uns espais verds de qualitat que minimitzen l’efecte illa de calor i de l’augment de la temperatura en els teixits urbans més densos. Al mateix temps són espais d’esbarjo, de relacions socials i de reconnexió de la població amb la natura. En definitiva, cal aprofitar aquest guany d’espai en detriment del cotxe per a generar una estructura verda metropolitana fins i tot capgirant la funció d’algunes vies territorials com la Gran Via que podria ser en el futur més verda i connectar-se de forma més amable amb els rius.

 

Al teu entendre s’ha produït un canvi en la planificació del verd urbà en les ciutats, més enllà del disseny de parcs i jardins urbans? Com hauria de ser aquest canvi?

Encara no, qui planifica les ciutats considera el verd com a decorat urbà. Fa uns mesos que s’ha engegat, per part dels mitjans de comunicació i del món professional, un debat sobre quin ha de ser el nou model de ciutat per Barcelona i la seva àrea metropolitana. Es parla de mobilitat, d’urbanisme tàctic, d’operacions urbanístiques estratègiques, de sostenibilitat, d’habitabilitat i benestar, de canvi climàtic, de transició energètica, de vulnerabilitat social i habitacional. Dons bé, en tot aquest debat preocupa el paper que es dóna al verd amb una accepció estètica i residual i, en el cas de les grans operacions urbanístiques, amb un paper descaradament de green washing.

Tinc la sensació que encara no ha entrat en aquest debat de forma clara i contundent el paper vertebrador que té la naturalització de la ciutat, entenent per naturalització no només l’aportació de verd a les ciutats, sinó també, concebent la ciutat com a un ecosistema més dintre de la matriu biofísica inspirat als cicles de la natura si volem aconseguir uns assentaments urbans menys vulnerables a les crisis climàtiques o sanitàries i més sostenibles en la utilització dels recursos naturals. En aquest sentit la infraestructura verda, com a xarxa verda i blava estratègicament pensada, representa l’oportunitat per vincular els assentaments urbans als espais naturals i al cicle natural de l’aigua.

Per tant, cal invertir la mirada del planejament urbanístic posant els valors i actius naturals i agraris en primer pla, en definitiva, la infraestructura verda hauria de guiar l’acció urbanística i és probablement aquest el “repte urgent per unes futures ciutats sostenibles”.

 

Quines implicacions creus que tindrà la tornada a la “normalitat” al medi ambient?

Amb la necessitat d’una ràpida recuperació econòmica, segurament hi haurà una pressió social en accelerar una economia basada en al màxim profit global en detriment dels recursos socials i naturals locals. Seguirem parlant de desenvolupament econòmic sense arribar a qüestionar-lo de veritat i, si no superem el model socio-economic actual no podrem realment canviar el modelo urbà que lo suporta.

Assistim a estèrils discussions sobre model de ciutat que volem, i hem de defugir, de generalitzacions tipus, ciutat compacta vs ciutat dispersa, no existeix un model òptim de ciutat, cada lloc, cada territori té en si mateix la resposta de com relacionar-se amb el seu entorn de forma sostenible.

La gran qüestió és com canviar un model econòmic basat en grans fluxos de capital que utilitzen el territori com a node de la xarxa global. Un territori fet de realitats locals que la majoria de les vegades pateixen els impactes econòmics socials i ambientals d’aquest model econòmic global.

En aquest sentit només apuntaria com a línea de reflexió el llegat del moviment italià dels territorialistes, Alberto Magnaghi n’és un dels exponents, que aposten pel projecte de la bioregió com alternativa a la crisi urbana (i econòmica). Es tracta de reinvertir els desenvolupament econòmic actual des de una òptica de re-territorialització, basada en una presa de consciencia del lloc i una assumpció de responsabilitat per part de les comunitats locals respecte a la vida i als valors ambientals. En pràctica es tracta d’una reapropiació cultural i afectiva de les poblacions que viuen al territori en termes de paisatge, cultura i ambient fet que obre pas a una capacitat econòmica més arrelada al territori.

 

Per acabar, estem fent una recull de paraules en relació a “la ciutat què volem”. Quina és la primera paraula o idea breu que et ve a la ment amb aquest enunciat?

Re-connexió. En temps de crisis ens n’adonem del valor del nostre suport, la natura i la matriu biofísica que la sustenta. Les ciutats i les àrees metropolitanes han de buscar la manera de recuperar la connexió amb la natura pensant en un model socio-econòmic més endogen.

I si ho mirem d’un punt de vista físic, més urbanístic, la reconnexió entre ciutat i natura s’ha de solucionar a les vores urbanes, espais que pateixen un greu procés de fragmentació i degradació ambiental. Són els espais residuals d’un creixement urbà que no ha considerat el sòl com a un recurs finit. Són els espais oblidats, els darreres de les ciutats o dels espais naturals protegits, que difícilment entren en les agendes polítiques per la seva poca visibilitat. Justament per aquesta condició de vora són espais que mereixen una reflexió pròpia per ser espais d’oportunitat en reconstruir les connexions ecològiques, socials i productives entre ciutat i entorn natural i agrari. Més que espais d’esmorteïment són espais d’intercanvi i regulació que necessiten unes accions concretes de regeneració i restauració dels ecosistemes.

Leave a comment