Temps de confinament amb Consol Prados

Avui entrevistem a “Temps de confinament. Ciutat, habitatge i societat postcovid” a Consol Prados.

Consol Prados és sociòloga i treballa en l’àmbit de les polítiques urbanes i socials: habitatge, regeneració urbana, cohesió social, participació ciutadana. És col·laboradora de Paisaje Transversal, Oficina de planificació urbana integral i de la Fundació Hàbitat3, Habitatge per a la inclusió social.

Així doncs, aprofitant aquest perfil més social de Consol hem compartit amb ella les següents preguntes:

Quins dos aspectes prioritzaries canviar dels espais que habites (habitatge, ciutat, poble, …): mobilitat, espai de relació (comunitaris, carrers, etc.) , serveis de proximitat, presència de verd, infraestructures com internet o energia, tipologia comercial, recursos de proximitat, la participació ciutadana en qüestions urbanes, infrahabitatge, etc.? Què aporta més la reflexió provocada pel COVID-19 sobre les teves prioritats?

Aquesta pandèmia posa en evidència tantes coses… Mancances i debats que arrosseguem des de fa temps. Les crisis, malgrat ser colpidores (i aquesta ho és molt), també tenen el punt d’oportunitat de canvi que sovint obviem. 

Com totes les transformacions globals, aterra de forma concreta i contundent en la ciutat, com a espai on desenvolupem la vida, tan individual com col·lectiva. Per això ens ha de fer repensar el model de ciutat. Podem enumerar tots els àmbits, perquè l’impacte és transversal i per tant les respostes també haurien de ser-ho: els serveis de proximitat, les zones verdes, el comerç, la mobilitat, els itineraris, l’habitatge, l’urbanisme, els usos i qualitat de l’espai públic…. 

El cas és com fem ciutats més resilients. Ho necessitem. Necessitem ciutats resilients, és a dir, amb capacitat d’afrontar les transformacions globals que aterren i impacten a nivell local. Ja es diu, això, però crec que sovint d’una forma abstracte i políticament correcte.

Penso que aquesta resiliència que prediquem rau en la ciutadania (sempre m’ha agradat i he defensat aquest concepte, “ciutadania”). Amb això vull dir que la prioritat és enfortir la capacitació dels ciutadans i ciutadanes i la igualtat d’oportunitats. És a dir, no farem una ciutat més resilient ni més competitiva amb el nivell actual de desigualtats socials i urbanes.  Són desigualtats que s’han fet estructurals des de la crisis del 2008, i la pandèmia ho posa en evidència, una vegada més. 

Per capacitació entenc educació i educació, formació, recursos i accessibilitat als recursos, serveis de qualitat, combatre la bretxa digital, accés a la informació i la comunicació, innovació social que pot crear polítiques públiques des de la mateixa societat… La ciutat pot garantir la igualtat d’oportunitats, ho ha de fer. Una manera de començar a creure en aquesta resiliència és amb les polítiques públiques d’habitatge. Ara mateix l’habitatge és un factor d’exclusió. Les rendes baixes són les que destinen un percentatge major dels seus ingressos a les despeses de l’habitatge, el que a la vegada fa augmentar el risc de privació material i per tant d’accés a la formació, la cultura i altres recursos que fan més gran la bretxa (també la digital i ho hem vist amb el confinament escolar). I tots sabem que les desigualtats també són territorials. 

L’habitatge, com a llar, refugi, com acollida… ara per alguns també és l’espai de treball. Segurament cal repensar les formes d’habitar i traduir-ho en les propostes arquitectòniques. Però això ja era així abans de la pandèmia. Nous nuclis i noves diversitats de llars, noves necessitats depenent de l’etapa vital de cadascú… cal innovar també aquí, incorporant, evidentment, la transició cap a l’eficiència energètica. 

I amb l’habitatge, l’espai públic. Tot plegat ens diu que naturalitzem les nostres ciutats. 

 

Creus que seran possibles aquestes transformacions amb el postcovid? Se t’ocorre alguna acció concreta per dur-les a terme?

Com deia, les crisis són també oportunitats. Però ara mateix dubto que aprofitem aquesta interpel·lació que estem vivim sobre com vivim. Perquè el que ens passa és també una interpel·lació, individual i col·lectiva. Tant de bo ho fem. 

Penso que les transformacions es fan des de la política, i per això necessitem de més política. En el sentit noble, recuperant que polis precisament ve de ciutat i per tant tot allò que té a veure amb la ciutadania, l’art (gestió, organització, decisions…) de viure en societat. Com es poden donar els canvis que necessitem? Des de la política. I no fa referència només als governs, que és evident, també des de la ciutadania. Segurament ens toca repensar les coses i ser més proactius i més eficients, als ciutadans i ciutadanes vull dir. 

L’altra cosa és que les respostes han de ser supramunicipals. Els reptes són globals i no entenen de límits administratius. Per això penso que cal reformular les governances. No vol dir per això que no s’actuï de forma concreta. Hem d’aterrar, per millorar la vida de la gent. 

Algunes propostes concretes: la rehabilitació del parc d’habitatge, eficiència energètica i projectes diversos per produir habitatges assequibles; els espais verds que ho siguin de veritat, durant el confinament hem assistir a una naturalització de la ciutat, la natura respira quan se la deixa i això ens fa bé; una bona xarxa de serveis i espais per a la capacitació i innovació ciutadana; incorporar noves formes de mobilitat; fer de l’educació un repte i una aposta col·lectiva, no és només l’escola i el problema no és només un problema de conciliació laboral dels pares i mares com ha anat sortint als mitjans. L’educació és una activitat essencial i és un dret que cal garantir des de la ciutat. 

I una proposta molt concreta, en la línia de la innovació social: molts baixos d’edificis estan en desús i resta vitalitat i seguretat urbana, podem reduir mobilitat obligada i crear sinergies si ocupem alguns locals del barri per fer teletreball en comptes de fer-ho a casa?

 

Quins perills amaga l’ús de dades geolocalitzades per a l’optimització de recursos? Com podriem protegir la nostra intimitat a la fi d’un ús ètic?

Hi ha riscos amb les dades geolocalitzades, és evident. Som dades. Això és un potencial brutal, econòmicament, i qui té la informació té el poder. Ho trobo perillós. I al mateix temps també és una oportunitat. Les dades ens permeten prendre decisions, és una eina per la gestió de la ciutat, ens aporten coneixement i des del coneixement es poden abordar millor les respostes adequades estratègicament. 

La qüestió és impregnar, traslladar, garantir, els valors democràtics en el control i la gestió de dades i com guanyem en transparència. Crec que ha de ser des de la intervenció pública, des de la legislació. 

 

 

Què creus que hauria de passar a la societat actual perquè es donés un replantejament del model econòmic actual?

Penso que la pandèmia pot ser una prova més dels desajustos que provoquem en el planeta, ens els hàbitats, en els cicles naturals… Llegia que només ens queden set anys, set, per revertir el rumb actual, perquè el canvi climàtic no sigui irreversible. Anem tard i tenim molta responsabilitat. És evident que per afrontar-ho de veritat cal repensar el model de desenvolupament econòmic, més intel·ligent, just, equitatiu, sostenible… en la línia dels Objectius de Desenvolupament Sostenible europeus. Està tot dit, cal actuar. 

Estem disposats a comprar els productes de proximitat encara que siguin més cars? ens ho podem permetre? Deixarem d’anar al súper que ofereix tot embassat en plàstic? No comprarem roba barata perquè es vulneren les condicions laborals? (molta gent no pot fer-ho d’una altra manera). Ens traslladem en transport públic encara que els horaris, condicions o combinacions siguin pitjors que anar amb el cotxe? Som conscients que tot el que consumim en les xarxes socials ocupen espais que contaminen? Sabem quin model proposen els partits polítics que votem? Renunciem a viatjar a ciutats com a parcs temàtics? I en aquest sentit, repensem quines són les experiències de vida que ens venen i quines les que volem? I així podem seguir fent-nos preguntes. Sí, segurament cal fer-nos-les. 

Des de la societat, des de nosaltres mateixos, cal conscienciació, informació (no titulars) i que les nostres accions siguin responsables amb el gran repte col·lectiu que tenim. No som del tot conscients i el sistema tampoc ajuda, al contrari. Posem en valor les accions i plantejaments que aposten per un canvi de model per a bé, siguin accions governamentals o de la societat civil. 

Intento trobar el concepte que es mereix una transició cap a un model nou. Alguns parlen de “decreixement”, potser és això. Donem-li també contingut als conceptes, sovint de tant utilitzar-los es buiden, com “sostenibilitat”. Socialitzem el contingut, el per què, per a què, amb què guanyem, què deixem a les generacions futures. Abans parlava de capacitació ciutadana, crec que té molta relació i afegeixo sentit crític.  

 

 

Per acabar, estem fent una recull de paraules en relació a “la ciutat què volem”. Quina és la primera paraula o idea breu que et ve a la ment amb aquest enunciat?

Ho deia al començament, resilient, però no només des de la definició com a  capacitat per afrontar situacions adverses, també amb la capacitat de crear noves oportunitats. No crec en la resiliència si és només una adaptació resignada als temps, penso que la resiliència urbana (de fet en tots els àmbits) es dona si comporta evolució, avenç, progrés, cohesió… i tots els seus membres en surten enfortits.