Temps de confinament amb Coop d’Era

Avui en el cicle “Temps de confinament. Ciutat, habitatge i societat postcovid” entrevistem a Coop d’Era.

 

Com us presentarieu?

Coop d’Era som una cooperativa de treball localitzada al Pallars Sobirà; treballem per una arquitectura propera com a eina de transformació social, amb ganes d’enfocar la professió de manera que doni resposta a les nostres necessitats i a les del territori on vivim. Som l’Ariadna, la Joana, la Lara, en Joan i la Júlia.

 

Quins dos aspectes prioritzaries canviar dels espais que habites (habitatge, ciutat, poble, …): mobilitat, espai de relació (comunitaris, carrers, etc.) , serveis de proximitat, presència de verd, infraestructures com internet o energia, tipologia comercial, recursos de proximitat, la participació ciutadana en qüestions urbanes, infrahabitatge, etc.? Què aporta més la reflexió provocada pel COVID-19 sobre les teves prioritats?

Podríem parlar de gairebé tots els aspectes que es citen a la pregunta i també de molts altres, però si n’hi ha un que segurament engloba pràcticament tota la resta és
la participació de les persones en les qüestions del territori. Descentralitzar la presa de decisions per recuperar autonomia i sobiranies.

Fa temps que ens trobem amb un Pirineu amb molt poc poder de decisió sobre el que li passa i el que vol ser. S’hauria de tenir més en compte la realitat local des del
punt de vista de les persones que habiten els nostres pobles, ja que gairebé sempre ens trobem que les qüestions sobre el territori que habitem i els recursos naturals
que ens envolten es decideixen des de despatxos llunyans i amb una mirada molt urbanocentrista.Un clar reflex de tot això n’és la candidatura als JJOO d’hivern Barcelona 2030, on una vegada més la ciutat s’apropia del territori que l’envolta per ficar-se’l al seu servei. Uns JJOO d’hivern a les “ muntanyes de Barcelona ”? I tot això, en un moment on ja ha quedat més que demostrat que l’aposta pel turisme estacional de neu està en vies d’esgotament, amb un model urbanístic de grans  urbanitzacions de segones residències que explota i destrueix el territori, un model laboral que precaritza la vida de les persones, un model social que ens deixa pobles buits durant la major part de l’any i sobreocupats unes poques setmanes a l’any…

Sorprenentment, en aquest cas es va assumir per part de les administracions el compromís al Parlament de consultar en referèndum a la gent del territori la proposta. El resultat a hores d’ara? Res. La candidatura que va avançant en tots els camps i la consulta que no està ni sobre la taula.

En propostes com aquesta podem observar que es segueix alimentant el model de mobilitat radial, així com també ho veiem en els 185 milions que es volen invertir en
fer túnels a Comiols enfocats a que les que pugen de cap de setmana s’estalvïin 5 minuts de trajecte: les bones comunicacions sempre condueixen de la ciutat cap a la muntanya, enlloc d’apropar i propiciar sinergies entre valls i pobles arreglant les carreteres de les comarques pirinenques que segueixen en estats molt descuidats, i on també l’opció de mobilitat interna de caràcter públic és pràcticament inexistent.

Si d’alguna cosa ha servit l’aparició de la COVID-19 a les nostres vides ha estat per fer encara més evident quines haurien de ser les prioritats reals de la nostra societat, les coses essencials per a la vida: les cures, la relació amb els espais quotidians i l’entorn proper, els vincles amb les persones, l’autosuficiència i consum de productes locals, etc.

Amb les mesures impulsades per fer front a la pandèmia, s’han limitat la participació i els espais de relació, provocant una reducció de desplaçaments. Per una banda, la
vida social que teníem ha minvat molt, i per l’altra, també hi ha hagut més espais de relació i d’intercanvi a escala de poble i vall.

Com dèiem anteriorment, i una vegada més, s’han imposat polítiques i mesures de restricció amb una visió totalment urbanocentrista, sense tenir en compte la realitat
ni la veu del món rural. Al Pallars, vivim en una comarca amb una baixíssima densitat de població de 5 hab/km2 a diferència dels 16.000 hab/km2 de Barcelona.

Té sentit aplicar les mateixes mesures de restricció de la mobilitat i el contacte social en pobles on tot just hi viuen una vintena d’habitants, i que amb prou feines  coincideixes amb alguna veïna, que en una metròpoli on es produeixen grans aglomeracions de persones? Té sentit que es prohibeixi anar a l’hort i en canvi sí que es permetin els desplaçaments per anar al supermercat i consumir productes provinents de l’agricultura industrial i grans cadenes de distribució? Les realitats i les problemàtiques són totalment diferents, en això i en gairebé tot.

 

Creus que seran possibles aquestes transformacions amb el postcovid? Se t’ocorre alguna acció concreta per dur-les a terme?

Com en altres ocasions aquests són moments que desperten consciències i evidencien situacions menyspreades tot i ser-nos ben properes. Això obre finestres de canvi dins del paradigma actual i, per tant, són oportunitats de transformació social. Si com tantes altres vegades l’impacte serà reduït o si serem capaces de vertebrar  alternatives reals al sistema dependrà de la capacitat d’articular l’autoorganització de la societat a nivell local, tot generant xarxa entre les diferents iniciatives que vagin sorgint, impulsant projectes des de la base i amb la perspectiva de l’Economia Social i Solidària i generant la pressió i influència necessàries per un canvi polític i una recuperació de sobiranies.

 

Hi haurà un augment de migració de les ciutats als pobles conseqüència del  confinament pel coronavirus i l’augment del teletreball? Quines mesures caldria plantejar davant aquesta possible migració?

Pel que es respira a l’ambient tenim la sensació que n’està havent força i, si es continua amb l’aposta pel teletreball és probable que n’hi hagi molta més. I ens alegrem que així sigui! Entenem que el teletreball pot ser una solució per a alguns tipus de feines, i pot ser una eina interessant de cara a fixar de nou gent al territori i revertir la  dinàmica de despoblament constant instal·lada des de fa dècades. Però creiem que és vital que no ens quedem només amb això.

Més enllà del teletreball, encara és més important fomentar una economia real al territori, que també sigui productiva, que estigui lligada a la terra en les seves diferents vessants, que permeti deslligar-se de l’estacionalitat del turisme i la seua precarietat…

El fet que sigui possible el teletreball per la gran majoria de la població fa preguntar-nos… quina relació té la feina que realitzen les persones amb el seu entorn?
Repoblar únicament des de la idea que envolta el teletreball és fer-ho des d’una òptica molt urbana i que segurament parteix d’una certa idealització del món rural que convé trencar, la idea molt reduccionista d’un lloc bonic on viure. Però únicament això, estar-hi per gaudir de l’entorn. I mentrestant seguir fent tota la resta de coses a les grans centralitats urbanes, ja sigui de manera presencial o a distància: treballar, relacionar-se, consumir… Amb això sí que repoblarem, però no “reviurem”, que hauria de ser l’objectiu a perseguir.

En el cas que hi hagi un augment de la població als pobles caldrà trobar maneres de fomentar l’arrelament d’aquestes nouvingudes al territori, fent que la seva estada no sigui passatgera ni desconnectada de la realitat que s’hi trobaran, que s’integrin i facin créixer el teixit social existent.
Pel que fa a l’habitatge, serà necessari impulsar alternatives d’accés a aquest, tot prioritzant habitatges de primera residència i establint mecanismes perquè aquesta tendència no inicïi un procés de gentrificació del territori. I més, tenint en compte que ens trobem amb ajuntaments molt petits, alguns que segurament poden fer molt
més en polítiques d’habitatge públic, però que alhora disposen de poquíssims recursos per fer-ho.

També serà el moment de recuperar uns serveis bàsics molt mermats dins les dinàmiques de retallades, en aquest cas accentuades excusant-se en el gran despoblament i el baix volum poblacional, i redimensionar-los a aquestes noves necessitats. Com un peix que es mossega la cua, aquesta manca de serveis bàsics ha estat històricament una causa més del despoblament, i el despoblament l’argument per no oferir-los a la població.

Quins són els principals reptes per a mantenir i recuperar la població als pobles?

Enllaçant amb la pregunta anterior i responent d’una manera sintètica, podríem dir que són els mateixos que a tot arreu: la feina, l’habitatge i els serveis bàsics. A partir d’aquí ho hem d’aterrar a les problemàtiques i matisos concrets del món rural que sí que disten molt dels urbans, i podem discutir quins són els camins per aconseguir-ho.

Algunes propostes de canvi que ens vénen al cap: transformar el model tradicional d’agroramaderia a un model cooperatiu (que permeti conciliar la vida productiva i la reproductiva), impulsar iniciatives que millorin l’accés a la terra, adaptar la producció al volum de les treballadores i consumidores, tancar el cicle venent un producte de qualitat, recuperar la petita indústria de transformació de matèries primeres, impulsar projectes per garantir una major sobirania energètica i dels recursos naturals que ens envolten, augmentar els recursos en serveis bàsics com la salut i l’educació, garantir l’accés a l’habitatge digne (des del lloguer social a impulsar els models de cooperatives d’habitatge o masoveries), valorar el coneixement local i els oficis tradicionals, generar una xarxa local de projectes de l’Economia Social i Solidària…

 

Per acabar, estem fent una recull de paraules en relació a “la ciutat què volem”. Quina és la primera paraula o idea breu que et ve a la ment amb aquest enunciat?

En el nostre cas “els pobles i el Pirineu que volem” és viu, cohesionat, inclusiu, empoderat i amb un fort vincle amb el territori que l’envolta.