Temps de confinament amb Jordi Roca
Avui en el cicle “Temps de confinament. Ciutat, habitatge i societat postcovid” entrevistem a Jordi Roca.
Jordi Roca és Doctor i Catedràtic en Economia així com director de la Revista Economia Crítica i president de l’Associació Cultural d’Economia Crítica. La seva investigació es centra principalment en l’àmbit de l’economia ecològica.
Quins dos aspectes prioritzaries canviar dels espais que habites (habitatge, ciutat, poble, …): mobilitat, espai de relació (comunitaris, carrers, etc.) , serveis de proximitat, presència de verd, infraestructures com internet o energia, tipologia comercial, recursos de proximitat, la participació ciutadana en qüestions urbanes, infrahabitatge, etc.? Què aporta més la reflexió provocada pel COVID-19 sobre les teves prioritats?
El confinament derivat de la Covid-19 va tenir com un dels seus efectes un canvi radical en els nostres carrers de forma que un element tan quotidià com la constant circulació de cotxes amb la contaminació i els sorolls associats van pràcticament desaparèixer del paisatge. Això va ser, en aquest cas provocat per por a la pandèmia i les normes que ens van imposar per frenar la seva propagació. El canvi radical invitava a imaginar-se altre possible ciutat on els carrers fossin ocupats per la diversitat de persones que hi vivim.
D’altra banda, la “distància social” que va imposar-se (un mal nom, doncs la distància física hauria de ser compatible amb la sensació de pertinença a una comunitat) va fer-nos més conscients, a molts dels que vivim en una gran ciutat com Barcelona, de la distància que realment existeix entre el veïnat. Encara que van existir moltes mostres de solidaritat, d’ajuda mútua entre veïns i veïnes, la veritat és que vivim molt -per utilitzar una paraules de moda amb la pandèmia- en “bombolles” formades per cada habitatge, el que representa que la sensació de solitud o les tensions intrafamiliars que molts viuen s´han exacerbat amb les restriccions augmentant les depressions i ansietats i de vegades els maltractaments. Les desigualtats en les situacions familiars i en les condicions de l’habitatge han estat més importants que mai.
Creus que seran possibles aquestes transformacions amb el postcovid? Se t’ocorre alguna acció concreta per dur-les a terme?
No crec que els aspectes abans assenyalats de les grans ciutats -domini dels cotxes a les ciutats i aïllament social- canviaran arran de la pandèmia. Però sí crec que hi ha importants moviments de fons per fer les ciutats més habitables i una creixent consciència de la possibilitat de fer-ho realitat. En aquest sentit crec que a Barcelona s’està fent, des de l’ajuntament, un esforç important d’innovació del qual són bona mostra les anomenades “superilles” i altres actuacions -de vegades “microactuacions”- per treure espai als cotxes i donar possibilitats a altres activitats (cosa que s’ha anomenat “urbanisme tàctic”) com el joc, anar en bicicleta o les trobades al carrer. Es tracta d’un conflicte entre, per una banda, els que volem aquest canvi i, per l’altra banda, uns interessos econòmics (ben representats per alguns mitjans de comunicació) que es resisteixen a que el cotxe perdi el seu paper central que compten amb el recolzament de bona part de la població acostumada a identificar cotxe amb llibertat de moviments.
QQuines dependències, vulnerabilitats o faltra de resiliència ha evidenciat la pandemia en les economies dels Estats del sud d’Europa com ara Espanya, Itàlia, Grècia o Portugal? Quins canvis en la planificació econòmica són necessaris en aquest sentit?
Un dels aspectes més cridaners de la Covid-19 ha estat la incapacitat d’autosuficiència de coses tan bàsiques com les mascaretes (i en un país de tanta tradició tèxtil com Catalunya). La pandèmia va frenar radicalment la mobilitat de persones i va provocar també alguns problemes de subministrament ja que en un món globalitzat com el que vivim la paralització d’una activitat en un lloc pot comportar que faltin subministraments en un lloc molt llunyà: les cadenes de producció són molt globals; ara bé, els moviments massius de mercaderies en general van mantenir-se i les interrupcions van ser -quan es van produir- de curta durada. Pensem com l’activitat econòmica es paralitzaria sinó fos pel flux de mercaderies que venen de l’exterior començant pel petroli i el gas natural i seguint per la importació massiva de soja procedent de països com Argentina o Brasil.
En aquest sentit caldria planificar una evolució cap a economies més autocentrades, menys dependents de les importacions i especialment de les importacions a llarga distància amb tots els costos ambientals que generen. En el terreny energètic caldria un radical canvi tendint a prescindir dels combustibles fòssils aprofitant els recursos propis renovables com el sol i el vent. En el terreny alimentari caldria desenvolupar la producció ecològica agrària/ramadera i disminuir el consum de carn per millorar la salut de les persones i reduir els impactes ambientals.
Però el tema que més ha destacat en la pandèmia a Espanya i altres llocs és la situació de la sanitat pública que, després d’anys de retallades de la despesa, ha arribat pràcticament al col·lapse malgrat l’enorme dedicació de la majoria de professionals que han estat en la primera línia de combat. L’altra problema que ha emergit dramàticament és la situació precària de tot el sistema de residències que ha provocat una elevadíssima mortalitat de gent gran quan ha aparegut la Covid-19.
Creus que les professions essencials o reproductives (sanitaries, cures, neteja, …) han passat a tenir més valor arrel del COVID? Quins sectors o aspectes són claus per a fonamentar un model económic que sigui socialment més just i distributiu, ambientalment més sostenible i fomenti la solidaritat i autonomia entre persones? És necessari el decreixement econòmic per fer front a la crisi que comporta la pandèmia?
Una de les coses que més porta a reflexió és el concepte “activitats essencials” que va utilitzar-se en el temps de confinament,la mobilitat només es justificava per dedicar-se a les activitats essencials i s´havien de suspendre totes les altres activitats a favor de la salut pública. I quines eren aquestes activitats essencials? Principalment activitats lligades a la producció d’aliments i la seva distribució, activitats de cura de les persones en els serveis sanitaris o a les residències, serveis de neteja de carrers i hospitals… Si ens fixem, cap d’aquests treballs és dels millors pagats o considerats socialment i en alguns casos són precaris i mal pagats (treballadors de residències, empleats de supermercats, empleats de la neteja, infermeres…).
Les altres “activitats essencials”, invisibilitzades, són,es clar, els treballs no remunerats (que ni tan sols figuren en les estadístiques com a treballs) dins les llars cuidant persones, netejant i cuinant.
Per tant, la importància de les diferents activitats no és en absolut proporcional al seu “valor afegit” monetari, és a dir, a la seva contribució al Producte Interior Brut (l’evolució del qual és el que mesura el creixement o decreixement econòmic); fins i tot activitats totalment essencials no apareixen per res en el PIB perquè no són remunerades. Aquesta és una de les raons per rebutjar el PIB com a indicador de benestar econòmic.
Altra raó per rebutjar el creixement del PIB com a objectiu polític és que darrera aquest objectiu es justifiquen activitats que destrueixen el medi ambient o que són socialment negatives (pensem, per posar dos exemples, en els casinos o en la publicitat que ens bombardeja constantment). Històricament el creixement del PIB ha anat associat a més i més utilització de recursos naturals i generació de residus.
Em pregunteu si cal defensar el “decreixement econòmic”. Si per decreixement us referiu a disminuir l’extracció d’energia i materials -i els residus generats- a les societats riques com la nostra, la meva resposta és inequívocament positiva. Ara bé, si parlem de decreixement del PIB, més aviat diria que hem de ser indiferents al que passi amb aquest indicador i guiar-nos per altres indicadors ambientals (com la quantitat d’energia i materials utilitzats o la generació de gasos hivernacle) i socials (com ara l’accés de tothom a una educació i sanitat públiques de qualitat o la reducció de les desigualtats econòmiques). És molt probable que als països rics la necessària evolució cap a una societat més igualitària i menys consumista portés a un decreixement del PIB, però això seria una conseqüència d’aquesta evolució i no un objectiu en ell mateix.
Per últim volia referir-me a si un problema com el canvi climàtic, potencialment molt més greu que la Covid-19, també podria conduir a una reacció política similar a curt termini. Desafortunadament la resposta em sembla negativa perquè tots dos problemes comparteixen el seu caràcter global però són de característiques molt diferents. En el cas de la Covid-19, la relació entre l’impacte -el contagi de la població, els seus efectes sovint mortals per la població infectada i el desbordament dels sistemes sanitaris- i la mobilitat i el contacte entre persones és clara i perceptible i les decisions dels països o regions individuals tenen efectes a curt termini i, principalment, entre les poblacions de cada país o regió. En el cas del canvi climàtic, les relacions entre les activitats generadores de gasos d’efecte hivernacle i els impactes climàtics són menys clarament perceptibles, molt més a llarg termini i molt més globals. Això fa que sigui poc optimista sobre si les reaccions polítiques estaran a l’alçada del que es requereix. Fins ara, l’experiència sembla confirmar el pessimisme: l’Acord de París sobre canvi climàtic del 2015 representa un pas endavant respecte a la situació anterior, però és evident que les contribucions nacionals de limitació d’emissions compromeses en aquest acord són -fins i tot de complir-se totalment- insuficients per doblegar la corba d’emissions en la mesura i la velocitat necessàries.
Per acabar, estem fent una recull de paraules en relació a “la ciutat què volem”. Quina és la primera paraula o idea breu que et ve a la ment amb aquest enunciat?
Una ciutat diversa i igualitària.
