Temps de confinament amb Núria Ginés

La primera entrevistada que us presentem en el cicle “Temps de confinament. Ciutat, habitatge i societat postcovid” és Núria Ginés.

Núria és arquitecta urbanista especialitzada en GeoInformació i en l’anàlisi de dades orientades a l’estudi de localització i distribució espacial de fenòmens territorials per a la presa de decisions estratègiques en la planificació urbanístic i territorial. Actualment treballa a la Sub-direcció General d’Estratègies Territorials i coneixement de la Generalitat de Catalunya.

 

Quins dos aspectes prioritzaries canviar dels espais que habites (habitatge, ciutat, poble, …): mobilitat, espai de relació (comunitaris, carrers, etc.) , serveis de proximitat, presència de verd, infraestructures com internet o energia, tipologia comercial, recursos de proximitat, la participació ciutadana en qüestions urbanes, infrahabitatge, etc.? Què aporta més la reflexió provocada pel COVID-19 sobre les teves prioritats?

Les ciutats segueixen essent un focus atraient de població, s’estima que en el 2050 fins un 80% de la població mundial viurà en ciutats en front al 50% actual. Aquestes xifres són inquietants, sobretot quan agafem consciència de la deshumanització que han patit les ciutats en nom de la modernització i la tecnologia. No és sexy parlar de humanitat o d’emocions humanes en la planificació de les nostres ciutats. Però el cert és que l’entorn urbà transforma aspectes psicològics estructurals de l’individu. Citant a Jan Gehl, Primer donem forma a les ciutats i després aquestes ens transformen. Per tant, resulta imprescindible planificar les nostres ciutats de forma que el comportament humà es tingui en consideració: cal posar l’individu en el centre de l’equació.

Hem d’entendre la desvinculació que hem anat patint envers la nostra ciutat, envers els nostres espais públics: envers a Casa nostra i l’espai que habitem. Casa és un sentiment i no una mera ubicació i aquest sentiment de Casa s’estén a l’escala, al portal, al nostre carrer, en aquell banc on li toca el raig de sol de bon matí fins a la plaça del barri o ciutat. Malauradament aquest sentiment envers a la nostra ciutat s’ha anat acotant cada dia més. L’objectiu és transformar l’espai en un lloc, on un senti un sentiment d’arrel i connexió, de forma que s’arribin a crear experiències memorables en l’individu potencialment transformadores.

Observant i recorrent la ciutat des de l’inici d’aquesta pandèmia mundial fins a aquests dies de confinament perimetral entre els municipis de Catalunya un dels fets que més m’ha fet reflexionar ha estat el comportament i actitud de totes nosaltres en sortir al carrer. He vist a la gent passejar. Soles i sols, en parella, en família i amb amics i amigues. Una imatge que a dia d’avui em segueix colpint i generant un sentiment de confort i màgia. Hem experimentat com la gent tornava a gaudir de l’espai públic. Com la gent deixava d’utilitzar l’espai públic amb l’únic propòsit de desplaçar-se d’un punt A a un punt B. Sinó  que érem al carrer, sense una raó concreta de ser.

Ha arribat el  moment de tornar a reclamar l’espai públic per a les persones.

 

 

Creus que seran possibles aquestes transformacions amb el postcovid? Se t’ocorre alguna acció concreta per dur-les a terme?

Reclamar l’espai públic per les persones i gaudir d’ell més enllà d’utilitzar-lo com un mer espai de pas, és un exercici de transformació totalment viable. La qüestió és que nosaltres com a individus i com a societat entenem que tenim el dret a exigir una espai públic de qualitat i inclusiu; així com tenim el deure de respectar-lo i cuidar-lo.

El creixement de les ciutats en la segona meitat del segle XX es va basar en proporcionar habitatges, espais de treball i una xarxa de transport, deixant de banda les necessitats humanes bàsiques d’interacció, allò que passa en l’espai comú, fora dels edificis i els cotxes. Ara toca reivindicar espais públics de qualitat de forma que s’arribi a crear experiències memorables per l’individu. Ja que convertir un parc en un lloc en el que la gent hi vol estar,  no es tracta de planificar-lo segons els coneixements adquirits del disseny i les modes sinó d’impulsar-los i dissenyar-los des de la humanitat. No resulta tan rellevant com és sinó com et fa sentir; l’experiència de l’individu. S’ha de projectar de forma que es prioritzi el benestar de les persones des d’una visió ecosistèmica. Considerant els valors del territori (físics, biòtics, agraris, urbans i paisatgístics) i garantint la democratització de l’espai públic.

En la última dècada hem vist com Barcelona promou, de forma tímida, un canvi de paradigma en l’ús de l’espai públic i com aquesta pandèmia ha evidenciat la necessitat d’apostar fort per aquest nou model de recuperació de l’espai públic per les ciutadanes i ciutadans i la necessitat de crear espais verds exitosos, significatius i saludables per les ciutadanes i ciutadans. És el moment d’apostar per aquest canvi entenent que la solució està en el propi espai, en la mateixa ciutat, cal millorar la qualitat del que ja existeix. El cert és que per transformaro generar espais públics buscant l’experiència i gaudi  de l’individu no cal fer tabula rasa, fàcilment es poden recuperar i reaprofitar elements en desús. El focus no està en l’artefacte sinó en l’individu. L’artefacte ha d’estar al servei de l’experiència de l’individu.

 

 

Amb el perill de contagi en agafar el transport públic sembla que augmentarà el transport privat. Es podria evitar d’alguna manera?

Les dades ens expliquen com arran de la pandèmia mundial de la Covid-19 i del confinament, Barcelona va experimentar una reducció dels nivells de contaminació equiparables només als dels anys 40, una reducció del 9% anual d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, una reducció d’un milió de persones diàries recorrent o fotografiant frenèticament la ciutat (al desaparèixer el turisme i la població flotant que no hi viu) i un descens en l’ús del cotxe privat (i amb ell, el soroll) degut a la imposició d’un “teletreball” malabàric per molts.

En la posterior desescalada i arran de la incertesa i perill a contagi és cert que hi va haver una augment en l’ús del transport privat, però tot i així, a dia d’avui, encara no s’ha arribat als mateixos nivells de congestió de la xarxa viària que abans de la pandèmia en el mateix mes. De la mateixa forma, la massificació en el transport públic col·lectiu també és molt menor, segurament arrel de la incentivació del “teletreball” i/o la flexibilitat horària. Al mateix temps hi ha hagut un transvasament modal cap a la bicicleta i al caminar segurament degut a la incertesa i al temor que provoca la situació actual.

Caldrà estudiar bé les dades de  mobilitat  així com estudiar els canvis de patrons i la cristal·lització d’aquests.

 

Com t’imagines la mobilitat quotidiana a les àrees urbanes d’aquí 15-20 anys?

Una transport intermodal: una combinació de cames, bicicleta i transport públic.

El cotxe va significar un símbol de prosperitat i modernització fa casi uns cent anys, però a mesura que les ciutats es densifiquen es converteix en un entrebanc. A més, no només s’ha abusat del seu ús a nivell particular, sinó que s’ha convertit en l’eina de connexió en aquelles ciutats de creixement expansiu o no s’ha garantit el dret universal de les persones a una mobilitat sostenible. El transport públic col·lectiu, si es compara amb el vehicle privat de motor, és molt més eficient, segur, net i saludable, i té un consum d’energia i un nivell d’emissions per persona molt més reduït. El que cal és apostar per una xarxa de transport públic col·lectiu atractiva i de qualitat i propendir a la reducció dels desplaçaments per funcions comando (les principals activitats de la ciutat global: principals institucions públiques, grans empreses, equipaments, serveis,…) equilibrant el treball presencial amb el treball a distància, aprofitant la irrupció massiva del teletreball.

En el segle XXI, en ciutats, metròpolis i megaciutats m’imagino un transport més intel·ligent: una combinació de cames, bicicleta i transport públic de qualitat. A més, la obesitat és una de les majors malalties cròniques i un dels majors reptes dels segle XXI;  Segons la OMS en el 2016, el 39% de les persones adultes de 18 anys o majors tenien sobrepès i el 13% eren obeses. Caminar no només és sostenible sinó que és salut per a nosaltres i per a les nostres ciutats.

 

Per acabar, estem fent una recull de paraules en relació a “la ciutat què volem”. Quina és la primera paraula o idea breu que et ve a la ment amb aquest enunciat?

Humanisme urbà. Comencem a planificar les nostres ciutats des de la humanitat i treballem per recuperar aquell sentiment d’arrelament i connexió als nostres espais públics i a les nostres ciutats.

Leave a comment