Temps de confinament amb Toni López Gay

Avui en el cicle “Temps de confinament. Ciutat, habitatge i societat postcovid” entrevistem a Toni López Gay.

Toni López Gay és investigador del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i del Centre d’Estudis Demogràfics. En els últims anys ha proporcionat evidència quantitativa sobre els processos de substitució de la població en els barris gentrificats de les grans ciutats espanyoles. A més a més, ha documentat l’avanç de la gentrificació transnacional i la turística.

Quins dos aspectes prioritzaries canviar dels espais que habites (habitatge, ciutat, poble, …): mobilitat, espai de relació (comunitaris, carrers, etc.) , serveis de proximitat, presència de verd, infraestructures com internet o energia, tipologia comercial, recursos de proximitat, la participació ciutadana en qüestions urbanes, infrahabitatge, etc.? Què aporta més la reflexió provocada pel COVID-19 sobre les teves prioritats?

Només puc triar dos? Bé, crec que en el context de pandèmia actual en què tant es parla de la densitat urbana com a vector de contagi de la COVID-19 correm el risc d’oblidar-nos de tot el que la ciutat ens ha aportat en la construcció del nostre tarannà urbà. Deixa’m triar, doncs, en primer lloc, tot el que té a veure amb els serveis de proximitat. Ara que sembla que una part de la població es planteja marxar a espais menys densos (tot i que alerta, tampoc sabem si són gaires!), hem de remarcar la importància i el valor de poder anar a peu a comprar el pa, a agafar un llibre a la biblioteca, o a portar a la nostra població infantil al col·legi. A més, la proximitat també ens ha permès teixir les nostres relacions comunitàries a la ciutat.

En segon lloc, crec que és urgent dotar-nos d’una millor xarxa de transport públic a escala metropolitana. Ja ho era abans de la pandèmia. Portem molts anys de retard. La gran majoria de la xarxa ferroviària metropolitana actual va ser pensada quan el poblament metropolità era molt diferent a l’actual. Hem vist iniciatives post-pandèmia per recuperar espais per als vianants. Aquestes iniciatives que es desenvolupen a l’interior de les nostres ciutats, però, necessiten estar acompanyades d’una millora del transport públic a escala metropolitana. Una xarxa amb més nodes i més eficient, que arribi a molts més punts del territori, que permeti desplaçaments sense haver de passar pel centre metropolità i que redueixi el temps de desplaçament.

I evidentment, no puc deixar de subratllar també el paper de l’habitatge, especialment en un context com l’actual. La inseguretat residencial ja era un problema greu abans de la pandèmia però ha empitjorat i empitjorarà amb la situació econòmica a moltes llars. Al final, han caigut tres aspectes.

 

Creus que seran possibles aquestes transformacions amb el postcovid? Se t’ocorre alguna acció concreta per dur-les a terme?

Ja he vist pels carrers alguns cartells subratllant la importància de les compres de proximitat. En aquests temps de pandèmia s’ha incrementat la compra online, les comandes de menjar a domicili… Es corre el risc d’oblidar-se de la importància per a la nostra forma de fer ciutat de les plantes baixes dels nostres edificis, allà on hi ha el comerç. Respecte a una millor xarxa metropolitana de transport públic el meu pessimisme ja és bastant crònic. Però entenc que serà clau. Ja tenim dades que ens diuen que l’ús del transport públic està molt lluny dels nivells pre-pandèmia i que en canvi, l’ús del transport privat se situa en nivells molt similars. Finalment, respecte al  tema de l’habitatge crec que és imprescindible adoptar decisions a curt termini per protegir a les llars que no poden afrontar els pagaments i les despeses relacionades amb l’habitatge.

 

Quines fórmules podrien augmentar el nostre parc d’habitatge públic, actualment només del 2%?

És evident que precisem d’un parc d’habitatge públic més gran. Durant la dècada dels 90 i a començaments dels 2000 s’apuntava des de molts sectors a un mercat de l’habitatge amb una oferta majoritària de compra com el gran culpable de l’increment del preu de l’habitatge. Crec que el temps ha demostrat que el mercat lliure de lloguer, amb les regles actuals, és un aliat encara més efectiu per a les pràctiques especulatives de mercat. A més, el canvi en el règim de tinença dels habitatges (de propietat a lloguer) s’està produint a unes edats i col·lectius determinats. Són sobretot les persones adultes joves i també les nascudes a l’estranger qui lideren aquest canvi. Sabem que l’esforç per pagar les despeses relacionades amb l’habitatge d’aquests grups és alt, malgrat que a hores d’ara es troben en edats actives. Caldrà estar molt atents al moment en què aquests grups arribin a edats d’inactivitat. Molts no podran afrontar preus de l’habitatge com els actuals, precisaran de cobertura social i amb el 2% no cobriríem ni de lluny les necessitats.

A una ciutat madura com Barcelona, amb poc sòl disponible per incrementar l’oferta d’habitatge públic considero que dos punts són importants: (i) assegurar-se d’aprofitar els darrers desenvolupaments urbanístics a la ciutat. Estic pensant en el 22@ i en l’entorn de la Sagrera. (ii) aprofitar figures com el tanteig i retracte per l’adquisició d’habitatges o finques.

 

Quines mesures podrien afavorir el control de l’especulació immobiliària?

Moltes ciutats del món estan fent esforços en aquest sentit. El control dels lloguers o garantir l’ús residencial dels habitatges acostumen a ser les estratègies més repetides. En aquest darrer sentit, la major part de les iniciatives s’han centrat en evitar que una part del parc es traspassi a l’ús turístic. Una mesura potser més original i de la que no se sent a parlar tant és la de potenciar que habitatges que actualment tenen altres usos no residencials, més enllà del turístic (penso en un gran ventall d’activitats, oficines i altres activitats com notaries, consultes…), tinguin un ús realment residencial. Tenim moltes plantes baixes a la ciutat amb les persianes tancades. Finalment, sempre subratllo que un mecanisme prou important per evitar l’especulació a determinats espais urbans és aconseguir una metròpoli molt més equilibrada, on es garanteixi l’accés a serveis de qualitat (de tot tipus, educació, sanitat, transport públic, verd….) independentment del lloc on visquis.

 

Per acabar, estem fent una recull de paraules en relació a “la ciutat què volem”. Quina és la primera paraula o idea breu que et ve a la ment amb aquest enunciat?

M’agrada veure els carrers quan es preparen per a la festa major del barri. Amb la seva gent a l’espai públic, amb il·lusió i preparant de forma conjunta tot allò que vindrà durant els següents dies. I m’agrada que tota la barriada, i no només una part, se senti interpel·lada per sortir al carrer. Traslladem aquest esperit de barri a una escala més àmplia, aquesta seria la ciutat que m’agradaria sentir. Òbviament, per assolir-ho no només són necessàries actuacions pròpiament urbanes, ja que cal que moltes altres dimensions sòcioeconòmiques vagin de la mà.